Las mametas

Ara soi desliurat. Senti l’odor fresca de la libertat. Lo pitre que se dubrís après tant de setmanas embarradas. A calgut un brave temps per n’acabar de tot aquò. D’un acantonament interminable. Tant de meses passats a l’estrech, dins un bocinon de vida. Embarrament absurde, que se renovèla cada jorn. Confinhat dins un interior pichon. A virar redond coma un disc raiat. Per anar ont te sabe. Perqué nos estacam tant, a çò qu’apelam la vida ?
La vesiái pas venir la desliurança. Pòdes  crosar la desliuraira, s’es pas ton ora te prendrà pas. Quò es una dança amb la destinada. Cal sedusir aquela amiga qu’apelam la mòrt. Es pas una pastorèla leugièra. Se daissa pas faire. Se n’i a qu’una dins la vida, aquò’s ben gu-ela. Se virar a l’entorn, sens jamai se trapar. Sens jamai se tocar. Una borrèia amb la mòrt. Quò es pas qu’aquò la vida.
Mas ara i soi. E çò que vòle faire pus primièr, quò es de veire mas mametas. Fa d’annadas que son partidas. Me mancavan cada jorn. Me mancava de las abraçar, plan pichona o plan gròssa. Los òs agusats, pel temps, pel trabalh. Pels enfants, pels marits. E cada jorn sens elas, quò es malaisit de seguir la dralha. S’escafa pauc a pauc. Sabèm pas ont cau anar. M’avián tot aprés. A manjar, a marchar. A parlar coma mon país. A plantar, a semenar. A dançar dins la vida. Dins la borrèia mortuària. A fintar la dalhaira. Aviái pas poscut. Aviái pas sauput. Las mercejar coma caliá. Amb una abraçada de las bèlas. Un poton per caduna. Agara las vau tornar trobar. Las vau remerciar. De m’aver aprés la borrèia.

Guiral Puech